Gustavo Prieto, investigador principal i professor a la Universitat de Gant i investigador a la Research Foundation Flanders (FWO), explora l’impacte de la tecnologia blockchain en la rendició de comptes legal, especialment dins del dret internacional dels drets humans. Més enllà de la criptomoneda, el blockchain està redefinint àrees com les identitats digitals, la cadena d’subministrament i l’energia, plantejant la pregunta clau: com poden els sistemes descentralitzats i basats en codi ajustar-se als marcs legals tradicionals? El blockchain actua com una espasa de doble tall—millorant la rendició de comptes mitjançant l’augment de la transparència, però complicant la supervisió dispersant la responsabilitat i obscureixent les accions perjudicials. Aquesta tensió fa necessari repensar la responsabilitat en sistemes policèntrics, on l’autoritat i la responsabilitat s’estenen a diversos actors que es superposen. Prieto proposa marcs de convergència públic-privats que reuneixin reguladors, organismes de normes i actors privats per coordinar regles, supervisió i aplicació, integrant els estàndards dels drets humans com a una preocupació central en la governança del blockchain. Començar a entendre el blockchain implica reconèixer-lo com una infraestructura digital descentralitzada operada per nombrosos nodes independents en lloc d’autoritats centralitzades. Les seves aplicacions involucren cada cop més béns públics—gestió d’identitats digitals, distribució d’ajuts, emmagatzematge segur de dades—això que tradicionalment era responsabilitat dels governs o organismes internacionals. La governança dels drets humans també mostra un cert grau de descentralització, amb la participació d’estats, ONG, empreses i organitzacions internacionals, tot i que continua sent majoritàriament de caràcter jeràrquic. Iniciatives com Building Blocks de l’ONU per a l’ajuda a refugiats o projectes d’identitat digital per a persones apàtrides busquen empower els usuaris, però sovint repliquen models rigids, de dalt a baix, amb poca participació comunitària significativa. Aquests exemples posen de manifest com el blockchain pot alhora donar suport i trencar els estàndards tradicionals d’assumptes de responsabilitat en drets humans, aixecant la necessitat de nous enfocaments conceptuals més enllà dels marcs centralitzats tradicionals. Prieto insereix el blockchain en el concepte de policentrisme, introduït per Michael Polanyi, que descriu com a sistemes socials amb múltiples centres de decisió que funcionen segons regles locals, tot i que interdependents. Els diferents blockchains sense permís públic exemplifiquen això, amb nombrosos nodes globals que operen per consens en lloc de control centralitzat. Això desafia els marcs legals tradicionals, basats en l’aplicació centralitzada—estats-nació o empreses—i complica la responsabilitat en drets humans en contextos descentralitzats. Tot i això, els mecanismes de governança del blockchain basats en la confiança i la validació entre parells reflecteixen aspectes policèntrics de la governança dels drets humans, aportant idees valuoses per enfortir la responsabilitat en ambdós àmbits. Per fer front a aquests reptes, Prieto estableix una analogia amb l’“Arquitectura Financera Global” establerta després de la crisi del 2007–2009, especialment amb el Financial Stability Board (FSB), un organisme de convergència públic-privat que reuneix reguladors, organismes de normes i actors privats per harmonitzar les normes financeres globals i la supervisió.

Aquest model flexible però legítim serveix com a referent per a la governança del blockchain i la responsabilitat en drets humans, ressaltant la importància de la coordinació sense necessitat d’un autoritat central. La naturalesa global i supranacional del blockchain exigeix una supervisió que vagi més enllà de qualsevol legislació nacional individual. Un organisme de convergència públic-privat—potser recolzat per organismes com el G-20 o l’Assemblea General de l’ONU—podria coordinar estàndards de “lleis suaus” entre organitzacions com ISO i IEEE, reguladors i actors de la indústria, gestionant tasques policèntriques com auditories i resolució de disputes. Aquest model reconeix que ni el control estatal centralitzat ni l’autoregulació privada són suficients per a la governança responsable dels sistemes digitals descentralitzats. Integrar els estàndards de drets humans en la governança del blockchain és fonamental, ja que la tecnologia dispersa l’autoritat, incorpora les regles en el codi i difumina les línies de responsabilitat legal. Històricament enfocada als estats centralitzats, la normativa en drets humans ha de evolucionar per operar dins de sistemes policèntrics. Els marcs de convergència públic-privats poden fomentar la col·laboració entre desenvolupadors, reguladors i institucions de drets humans, integrant la protecció dels drets—privacitat, seguretat, no discriminació—a l’arquitectura i la supervisió del blockchain des del principi. Aquesta incorporació no és només normatiu, sinó imprescindible per a la legitimitat de la tecnologia, augmentant la confiança dels usuaris, reguladors i inversors, i reduint el risc de reaccions regulatòries adverses. El blockchain, per tant, es presenta com un cas de prova per a la responsabilitat en sistemes dispersats i basats en el codi sense un àrbitre central. Les seves ressonàncies com a model de governança policèntrica arriben més enllà de la tecnologia digital, influenciant altres àrees descentralitzades com la governança del canvi climàtic. Tots dos exemples requereixen equilibrar autonomia i responsabilitat a través de xarxes d’institucions i actors sota marcs de responsabilitat compartida. El model proposat de convergència públic-privat per al blockchain pot inspirar una major responsabilitat en la governança financera, ambiental i de drets humans—incorporant la sostenibilitat i els drets en les seves estructures fonamentals. Aquesta anàlisi s’interrelaciona amb l’obra impending de Prieto, “Llei Internacional de Drets Humans en l’Era del Blockchain: Redefinint la Responsabilitat en Sistemes Descentralitzats”, i prové de la seva beca FWO a la Universitat de Gant. Les opinions expressades són seves i no representen necessàriament les institucions vinculades.